M1.862 - PRC Àmbit millora de la pràctica educativa (formal) - Aula 4

Públic

DATA: 28 maig 2026

El podcast del centre ha sigut l’últim espai del procés d’intervenció i, probablement, també el més imprevisible i espontani de tots. Tot i preparar un guió inicial amb preguntes relacionades amb l’estrés acadèmic, la convivència o la manera d’afrontar moments difícils, la conversa va anar evolucionant d’una manera molt més espontània del que jo havia previst.

Hi havia silencis, bromes, interrupcions i moments que aparentment trencaven el fil de la sessió. En alguns moments sentia la necessitat constant de reconduir la conversa perquè tenia la sensació que “perdia el control” de l’activitat. No obstant això, amb el pas de la sessió vaig començar a entendre que moltes de les reflexions més interessants apareixien precisament quan deixava més espai perquè el grup parlara amb naturalitat.

Observació i avaluació

La sessió m’ha permés observar que, quan desapareix parcialment l’estructura habitual de l’aula, també canvia la manera com l’alumnat participa. Alguns alumnes que habitualment intervenen poc van mostrar-se més còmodes en aquest format més conversacional, mentre que altres reaccionaven amb humor o silencis davant preguntes més personals.

Inicialment aquestes situacions em generaven certa incomoditat, però després vaig entendre que, probablement, darrere de la necessitat constant de dirigir també hi havia una necessitat meua de sentir que controlava el que estava passant.

Reflexió

Aquesta activitat m’ha fet pensar molt sobre la necessitat de control dins de la pràctica educativa. Com a docent, estic acostumada a planificar, dirigir i anticipar constantment què passarà dins de l’aula. Però el podcast m’ha situat en un lloc diferent: un espai on no tot podia estar previst. I, sincerament, això m’ha generat inseguretat. Tot i això, també he descobert que alguns dels moments més significatius apareixien precisament quan la conversa deixava de seguir el guió i jo intervenia menys. Aquesta experiència connecta amb Schön (1992), quan parla del “professional reflexiu” com aquell que aprén també des de la incertesa i de les situacions inesperades que apareixen durant la pràctica.

Personalment, crec que aquesta ha sigut una de les activitats que més m’ha fet créixer durant el pràcticum. No perquè haja sigut perfecta, sinó precisament perquè m’ha obligat a tolerar el dubte, escoltar més i acceptar que, moltes vegades, el més interessant del que passa dins de l’aula no estava previst en cap guió. Probablement, una de les coses més importants que m’emporte d’aquesta sessió és entendre que no sempre és necessari controlar-ho tot perquè una activitat tinga valor educatiu.